dimarts, 27 d’abril del 2010

Crònica del Triatló B de Banyoles

Aviso! És llarga!

Crònica Triatló B de Banyoles

Tot començava al setembre amb l’inici i la planificació de la temporada. El coach, el gran Ivan Herruzo (que malhauradament no hi va poder participar per lesió), va marcar el B de Banyoles al calendari com una cita indispensable en la nostra preparació a la qual no podíem fallar.

Com en altres proves en què m’he apuntat, vaig pensar... “si el coach ho diu... deu ser que puc...” i apa, en un rampell ja estava apuntat. Només faltava trobar un lloc on passar la nit, i va ser aleshores quan en Paco va reservar dues habitacions (una per ell i la seva família i l’altra pel Lucas i per mi), en una fonda al costat de la sortida. Era un pèl petita, però la relació qualitat – preu bona i el menjar excel•lent!

Era dissabte 24 a les 18:30 de la tarda quan el Lucas em passa a buscar, carreguem, i anem cap a... no, banyoles encara no... cap a l’Esportíssim!! El meu síndrome de procastinació va fer que no comprés fins l´últim moment els cordills elàstics de les bambes... Una vegada fet amb ells i el Lucas amb un bidonet d’aire per la roda en cas de punxada... CAP A BANYOLES!!

Arribem... tard al briefing... i comenten que el sector d’aigua es retalla de 2.200 a 1.500... per mi... perfecte!

Anem a la fonda... ens fotem un bon sopar... potser massa... i cap a dormir!! No sense abans preprar-ho tot per l’endemà i distreure’m una estona posant els cordills mentre el Lucas em fa anar a buscar paper de vàter perquè l’ha acabat i comença a roncar... I au... ara si, a dormir...

I aleshores... No! No sona el despertador!! Cau el mòbil del Lucas al terra!! I em desperta!! A les 2!!! Maleeixo el seu mòbil... i els veins que estan fotent una festa de cal deu i no hi ha qui dormi... total... que decideixo fer-me uns taps d’orella amb el paper de vàter i finalment... SI! Aconsegueixo dormir!!! Amb mal de panxa clar... després del sopar que em vaig fotre...

Ara si, sona el despertador, ho agafem tot i anem al box. Col•loquem tot al seu lloc, però... collons... m’he deixat dos gels per la cursa a peu... total... he d’anar a l’hotel a posar-me el neoprè, així que... cap porblema!

Agafo els gels, el neoprè, cap al box, me’l poso i cap a la sortida hi falta gent!! (Molt recomanable... XANCLES!! I algú que després te les arreplegui...)

I... SORTIDA!!! El meu primer B (i segon triatló després de més de 2 anys!!!).

Natació
Impressionant el so!! Si! El so!! Tot de gent tirant-se a l’aigua: PLOF! PLOF! Feia por i tot!! Al principi començo a tirar i tot són cops i hòsties per tot arreu... i penso... ah si? Anem amb aquestes? Jeje Total... vaig rebre hòsties per tot arreu, vaig repartir quan va caldre, em van passar per sobre... vaig passar per sobre... em van donar patades a la cara... La jungla! Si no et menges el teu rival, ell et menjarà a tu!! Començo a tirar fins un moment que veig que vaig força sol... no tenia cap estela al davant per seguir... i començava a notar els peus freds, però anava al meu ritme. Arribo a la primera boya i ja quasi s’ha acabat. Bones sensacions i fent una natació força relaxada. Surto, els pares!!

T1
Em trec els dos barrets, les ulleres, el neoprè fins la cintura... arribo al meu lloc, m’acabo de treure el neoprè... em poso les compressport (una malament) els mitjons que prèviament havia omplert de vaselina, un manguito, me’l trec, el casc, les ulleres, el calçat... surto.... faig el ridícul pujant a la bici... em cau un vidre de les ulleres... el poso... total... UN DESASTRE DE TRANSICIÓ!!! I això que el dia abans havia estat mirant videos al youtube del Gomez Noya i el Llobet i aquests cracks... però no va ser suficient!!! Jeje

Mireu del minut 1’36 al 1,52 d’aquest vídeo: http://www.ufec.tv/index.php?id_arxiu=931&tipus=1&buscar_texto=&npagina=&federacions

Bici
Començo a tirar, a la pujada trobo l’Ivan, que em diu que vaig molt bé i penso... Què bo que és el coach... em diu que vaig molt bé, jeje I també em diu que és com el dia de l’entrenament i penso... collons, clar que si!! I au!! Som-hi!!! Aquí no m’allargaré massa ja que són 80 kms... però vull destacar algunes coses com:
- Començo a flipar quan molts craks del club em comencen a avançar... penso... No pot ser!! Anava davant d’aquests jo?!?!!?
- Flipo encara més quant moltíssims grups m’avancen!!!! Quina ràbia!!!! No he fotut dràfting ni una vegada... I ve un grup de 15 i apa!!! Tots em passen!!!
- Jo orgullós de no fer dràfting.
- La primera noia m’avança a la pujada més dura a la segona volta (jo avanço allà l’Aurelio) amb un dels meus derramatges que tant m’agraden en pujada, i ella, seguint-me al darrera fins que m’avança.
- Penso, he de fer una bona bici, aquí 1 km per hora de mitja anant més ràpid compensa més que 1 km per hora corrent... m’estic pixant... per tant, ja pixaré al sector de córrer.
- L’inici de la segona volta, un passadís de gent espectacular!!! Em poso de peu! La roda de darrera gastada derrapa!!
- No puc menjar res!! No m’entra res!! Només beure!! Per sort, els bidons anaven ben preparats!
- Arribo

T2
Molt millor que la T1!! Deixo la bici, em trec el casc, em giro la compressport que estava mal posada, em trec el calçat de bici i em poso les bambes i au! A còrrer!!

Cursa a peu
Bé... això de córrer és un dir... Començo molt lent... de cap vaig bé... de cames també... però ja en 200 metres... les plantes dels peus em comencen a cremar... igual que a la mitja... igual que quan vaig a un ritme elevat... I comença el patiment... fins que paro... estiro... i penso... Podré acabar? Segueixo i al cap de res trobo el primer avituallament. Em pregunten que què vull: “Aigua, Isostar, Taronja” La meva resposta: “Tot”!! Bec aigua... Isostar... menjo taronja... i apa... que queden més de dues voltes... Aleshores, abans d’acabar la primera em trobo l’Ivan, que em diu unes paraules que em serveixen d’ajuda: “Com vas?” – “Fatal!” – “Ara has de ser molt fort d’aquí! Senyalant el cap. Dosifica. Ves bebent líquid i prenent gels”. Arribo on donen la primera goma per marcar la primera volta, m’assec, em trec els mitjons, em faig una frega als peus, em torno a posar els mitjons i les bambes i segueixo... (només m’hagués faltat prendre unes tapes...). Segueixo... veig els pares!! Em pregunten com vaig... encara fatal... arribo al segon avituallament, paro... agafo una ampolla, me la tiro per sobre, n’agafo una altra i començo a veure (amb por pel flato) i vaig prenent un gel que ja havia obert al principi de la primera volta... Sembla que començo a carburar... començo a anar una mica més ràpid però... dolor... a la planta del peu... impossible anar més ràpid amb aquest dolor i incomoditat... arribo a l’habituallament... paro a pixar... agafo 4 ampolles d’aigua i me les tiro al peu per refrescar... i una per sobre, una per beure, taronja, isostar... Operació que vaig repetint als avituallaments: paro, tiro aigua als peus per refrescar, bec i segueixo... això m’alleuja la sensació de cremor dels peus considerablement!!! I la tercera volta... encara millor... lenta, però molt millor!! On avanço el Paco i la Raquel...
I ja... l’arribada!!! Assaborint-la!! És la glòria!! Si!! He acabat el meu primer B!!!!
Vull destacar de la cursa a peu:
- El patiment i dolor provocat per la sensació de cremor als peus... que vaig parar 6 vegades als habituallaments... 1 vegada a estirar... 1 vegada a posar-me bé els mitjons... 1 vegada a pixar... SI!! PETÈTIC!! Però tot i així!! Crec que em va sortir una bona cursa a peu!! Flipava quan veia altres craks del club avançant-me!! Pensava... no pot ser!!! Estava davant de tots aquests!!!!! Ai si corrés bé... Lo bé que m’hagués anat!!! Crec que hauria pogut retallar el temps considerablement...!!
- El Rafa quan m’avança i em diu: “Collons Canton!! Com m’ha costat agafar-te!!!” jeje Estic fet pols i no em dona temps d’assimilar aquelles paraules, però ara m’omplen de satisfacció
- La gent que t’anima, la família, els companys, els amics... els consells del coach

Arribo, exhaust... només vull bueure aigua, beguda isotònica, veure els meus pares, abraçar-los, agrair-los haver estat allà, saludar els companys que ja han acabat, animar els companys que encara no han arribat. Assaborir i pensar el que acabo de fer. Estar orgullós de mi mateix.

Gràcies a tots