dimecres, 24 de febrer del 2010

Entrenamets...

Després de la mitja, avui encara tinc les cames força tocades... (i pensar que demà toca còrrer a la pista...) i fins i tot els trapezis (crec que corro massa tens...).

Per això, els entrenaments d'aquesta setmana m'els estic prenent un pèl suaus i incrementant el ritme poc a poc.

Dilluns 1.500 suaus a la piscina.

Dimarts 2.400 amb sèries de 100

Dimecres una estona de bici amb l'Enrique i el Paco, que, com ha dit el Paco, som com els alemanys, que veiem un raig de sol i ja sortim amb la bici!!

Doncs si!! S'ha d'aprofitar que ja tenim aquí el bon temps! I que cada vegada el dia s'allarga més!

Dijous dos blocs de 10 sèries de 100, que amb la càrrega de cames, només puc fer sencer el primer bloc i dues sèries del segon.

Divendres piscina, que amb tanta natació aquesta setmana, em torna a fer mal l'espatlla...

Dissabte una mica de repòs (si... remordiments...!!!)

I diumenge, sortida en bici de 120 km. amb uns quants espartans del club: David Cervera i Hendrik tirant tota l'estona, Jordi Segade, Gerardo i Dani. El Lucas, el Paco i el Joaquin, van fer la volta una mica abans. Amb molt de vent! Com el dimecres!!

Vinga! Que queda menys per banyoles!!

dilluns, 22 de febrer del 2010

Mitja marató Gavà

Felicitats Albert has fet: 1:36:04 – K10: 44:48 LlGral: 762 LlCat: 180 de 455 (M2). T’esperem l’any vinent.

Aquest és el sms que vaig trobar al mòbil quan vaig arribar a casa, però tot va començar fa temps... Tot va començar amb una setmana fluixa en entrenaments, acabat en una nit amb un sopar pèssim per a l’esdeveniment que hi havia el dia següent... Em va costar adormir-me i em va costar dormir, despertant-me vàries vegades al llarg de la nit... Per què? Preocupacions personals, nervis per la cursa...

Però això no és excusa suficient per justificar el mal paper en la meva primera mitja marató. Almenys, el sabor de boca que em va quedar, no va ser del tot satisfactori:

M’aixecava a les 7, no podia dormir i havia d’acompanyar el Pol a les 7:30 a la piscina, que faria de voluntari. Vaig esmorzar, potser malament, doncs normalment faig un esmorzar un pèl més complet, però creia que el que vaig menjar seria totalment substitutiu, complementari i inclús millor... però no va ser així.

A les 7:30 ja estava a la piscina, recollia el dorsal, donaven les directrius als voluntaris i a les 8:20 ja era a casa l’Enrique, amb qui havia quedat per escalfar.

Passem un moment per casa meva (havia d’evaquar fluids) i aprofito per agafar un Red Bull que compartim. Correm fins el Parc del Mil·leni on ens trobem amb més gent, escalfem i ens fem la foto de rigor. No paro de pixar... massa líquid previ? O potser són els nervis...



Les 9, busco la llebre d' 1:35 i comença la cursa!! Vaig bé, anem tirant, fins el punt que, cap al km 8 començo a distanciar-me de la llebre, sobretot quan veig la meva novia, que em dona ales (i flato per còrrer massa de l'emoció...). I ja m’ha passat algunes vegades, no se si per la morfología del meu peu o pels mitjons o què, que cap al km 9 la planta del peu em comença a fer un mal terrible... Decideixo baixar una mica el ritme, perquè entre el flato i el dolor plantar, veig que no acabaré, fins el punt que la llebre em torna a agafar... I també l’Enrique, que anava dosificant-se amb la llebre...



És més endavant, quan l’Enrique decideix augmentar el ritme i jo decideixo seguir-lo. No només per orgull, sinó també perquè l’Enrique portava un power gel i l’anava a obrir, i el més important, a compartir amb mi, cap al km 16. I és clar, jo no anava preparat... Anava més o menys bé, quan passem diria que era l’Aurelio i després el Jordi Segade, i obrim el gel. L’Enrique se’l pren, me’l passa i se’n va... per mi en aquells moments, ja no hi havia gel que servís... Si al km 9 em vaig quedar sense peus, en el 16 em vaig quedar sense cames degut a haver de modificar la trepitjada pel dolor... al km 17 va ser quan em van començar a agafar punxades al bessó dret i au... a patir fins l’arribada...

S’agraeix tota la gent que t’anima... vul fer menció especial al Francesc, al Carlos i el Lucas i tants altres, que em van ajudar a no aturar-me. Però sobretot al Manu, que venia per darrera i amb un semblant força fresc quan em comença a animar ell, la meva novia, la meva familia i faig l’esprint final...


Rebentat... sense cames... començo a menjar fruita… allò tenia sabor a glòria! Taronges fresques, kiwis, begudes isotòniques, plàtans… massatge… I el més reconfortant, un petó de la meva novia...


Conclusions: Cal entrenar més i millor, cal descansar més, cal alimentar-se millor i sobretot, saber quins són els teus límits i en base a això, fer una estratègia de cursa. Ara ja se també, que m’he de mirar alguna solució per correr... plantilles? Mitjons? Altres bambes?

Objectiu no aconseguit, doncs volia estar entre l' 1:30 i l' 1:35. Finalment 1:36...

Gràcies a tots pel vostre recolzament. De ben segur, l’any vinent tornaré! I disposat a rebaixar el temps.

dilluns, 8 de febrer del 2010

Merci Franco

Ahir em vaig enterar de la mort de Franco Ballerini, seleccionador de la selecció de ciclisme Italiana.

Jo no el coneixia, ni sabia els èxits que havia obtingut al llarg de la seva carrera. Tampoc sabia la magnitud de les seves gestes ni qui havia estat, però en Mon, un bon amic i gran aficionat al ciclisme si que ho sap i fins i tot va tenir l'oportunitat de conèixe'l personalment.

Podeu llegir el seu homenatge al seu blog: www.planetaciclismo.es/

Com diu en Mon, MERCI FRANCO.