dimarts, 18 de maig de 2010

Crònica Triatló Sprint de Sant Feliu de Guíxols

Em venia molt de gust fer aquest triatló. Em venia de gust passar un cap de setmana a l'apartament de Platja d'Aro amb la participació en el triatló de la localitat veïna, visitant Girona per la festa de les Flors. Volia... em venia de gust... Però en aquesta ocasió, voler no era poder... De vegades la vida et depara coses per les quals no estàs preparat o no t'esperes... Una circumstància personal del dijous, dos dies abans del triatló, que em va afectar bastant em van treure totes les ganes de participar en el triatló... de fet, em van treure les ganes de tot...

Ja divendres, em vaig apropar a la piscina a comunicar als meus companys i al coach la meva decisió. No aniria a Sant Feliu. Volia quedar-me a casa... dormint... Però sort en tinc de tenir els companys i l'entrenador que tinc. No van trigar ni 5 minuts en convènce'm de fer-lo! Sabien que en el fons, me'n moria de ganes.

A les 12 quedem a la piscina amb el David i el Gerardo. Una vegada hi som tots, passem a recollir el coach i cap a Sant Feliu hi falta gent! Un trajecte del tot alegre, on les bromes i historietes del Gerardo ens fan saltar més d'una llàgrima, però aquesta vegada de riure, la millor teràpia que els meus companys em poden brindar.

Arribem a Sant Feliu i ens trobem amb l'Aurelio i el Rubén. Ens preparem, anem a la sortida i PAM! Surto corrent, res d'anar xino-xano, ja que he vingut, vaig a donar-ho tot des del primer moment, però se que no serà fàcil després d'aquest últims dies d'ansietat i molt mala alimentació. Això em passa factura de seguida... nedo incòmode, no agafo el ritme... no respiro bé... se que no estic nedant bé... em canso molt... moltíssim... surto de l'aigua esgotat, amb prou feienes em puc treure el neoprè...

Com últimament, una T1 lamentable... d'això també se n'aprèn!! Lliço 1: Practica les transicions. Lliçó 2: No facis provatures el dia de la prova... Em vaig posar les botes de bici d'una manera que pensava que em farien perdre menys temps, però va ser tot el contrari...

Comença el tram de bici. Ho dono tot, penso que si hagués estat bé, ho hagués fet molt, però que molt millor. Un circuit exigent al més pur estil costes del Garraf, però més curt i amb més desnivell. M'atreviria a dir que faig el 95% del circuit amb els 5 mateixos triatletes. Estic satisfet de la bici que he fet. Se que ho puc fer millor, però per aquest dia... ho vaig donar tot.

T2, molt millor, només em trec el casc i canvio el calçat... ràpid com sempre i és on avanço l'Aurelio.

Només començar a córrer, vaig cansat i l'Aurelio em torna a passar de seguida. Lliçó: Practica les transicions bici-carrera a peu. Notava les cames massa carregades... Comença a ploure, pels meus peus, és genial. Vaig tranquil... com sempre que corro. Se que puc correr molt millor, ho se, però no se com millorar-ho. Vaig corrent i ens trobem un pendent de terra on l'Aurelio ja el fa de baixada. Faig la baixada, anem per l'espigó del Port, em creuo amb el Rubén i amb l'Aurelio. Em donen la pulsera blanca que marca la segona volta per l'espigó i és al kilòmetre 2,5 quan em començo a trobar millor. Amplio la gambada, agafo un ritme que considero alt, almenys per mi, i així fins a meta on a l'esprint quasi avanço un rival i on veig els meus pares i el meu germà, el millor trofeu que em podrien haver brindat.

Content per aver-hi anat i participat. Content pel resultat. Crec que per la setmana que vaig passar, és més que satisfactori i més quan havia renunciat a anar-hi. I què dir de la tornada... amenitzada una vegada més per les històries del David i el Gerardo.

Gràcies a tots, gràcies companys, gràcies família. Us estimo, sou els millors. GRÀCIES!

Crònica Terra de Remences 09-05-2010

Una prova més que estava marcada en la planificació de la temporada.

Tot va començar en arribar a la Vall d’En Bas, després d’una bona estona de cotxe. Va ser genial arribar, sopar i disfrutar d’una victòria més del Barça davant del Sevilla per 2-3 amb els companys del triatló. Una copa per comentar la jugada i cap a la casa de colònies a preparar 4 coses i a dormir.

Sona el despertador, bé, més ben dit, arriba el Gerardo i ja no hi ha qui dormi. Esmorzem, ens enfundem els mallots, ens fem la foto de rigor i anem cap a la sortida.



*Anécdota: La meva indecisió em porta a preguntar, fins el punt de posar molt nerviosos els meus companys i alguns a enviar-me a pastar fang (amb carinyo sempre...), si s’emporten o no l’impermeable. Uns diuen que si... uns que no... El vaig treure i deixar com 5 vegades al cotxe... Per què al final l’anava a deixar? Vaig pensar... a qui li pots preguntar si plourà, que segur que ho sabrà? A un autòcton! Doncs bé, li pregunto a la senyora que ens va fer la foto i diu que no!! No plourà avui!! Sort que l’Amaia estava allà, va ser l’única capaç de convence’m.

Arribem tard al pavelló on donen el dorsal... ens el posem i quan arribem a la sortida, la gent ja estava sortint feia estona... però n’hi havia tanta...!!! 3.000 participats!!

Vaig una bona estona amb el Jordi Segade, decideixo seguir al meu ritme, fins que em comença a passar gent del club... el Sergio, el Jordi V, el Francesc... La primera pujada a Capsacosta, tot i ser prolongada, no em sembla dura i no m’aturo al primer avituallament... És aleshores quan comencen a caure les primeres gotes... però de moment, la pluja no és molt notable... M’aturo a pixar i sento el Gerardo: “Meón!” Collons... Un altre que m’ha avançat... penso: Tranquil... dosifica que això és molt llarg... I el Dani, que m’espera i anem una estona junts, fins que li dic que tiri, que no aguanto el seu ritme.

Diria que és entre Capsacosta i el Coll de Canes quan ens cau el diluvi que m’obliga a mi i a tants d’altres a posar-nos l’impermeable. I penso... què bé haver-li fet cas a l’Amaia!! Vaig bé, sense fred al tors, una mica als peus, les ulleres entelades... quasi no es veu res, però vaig fent...

Arriba aleshores la baixada de Canes, on em sorpren la megafonia que avisa que hi ha corves tancades i pronunciades i que extremem la precaució, a més l’asfalt estava mullat... Faig una baixada fulgurant, de la qual disfruto moltíssim.

I entre el final d’aquesta baixada i el final de la curta, em vaig trobant gent que diu que es quedarà a la curta... Aleshores penso: “saps què? Jo faré el mateix...” I començo a tirar, sense dosificar, i avançar a tot Déu, fins que contacto novament amb en Segade, Tudó i Dani i els comento que faré la curta. Ells diuen que ni parlar-ne, que a fer la llarga... Total... Que a fer la llarga s’ha dit!!

Comença Bracons, per mi brutal, però factible... vaig fent, pim-pam, xino xano... en Tudó el perdo de vista, el Segade el veig unes corves més a munt el Dani m’acaba de passar i... PAM!! Es trenca la cadena!! No pot ser!!! A tothom que passa li demano un tronxa cadenes... ningú en té... Passa un mosso i li dic que avisi les assistències... faig els últims 500 metres de pujada caminant i quan arribo a dalt, no molt més tard arriben les assistències i m’arreglen la cadena: “uf!”

Faig bé la baixada de Bracons, molt divertida, però en solitari i avançant més gent.

És aleshores, entre el final del descens de Bracons i el principi de l’ascens a Condreu quan m’avorreixo sobremanera... Avançant uns quants, fins que un i jo fem un bon tros junts fins que al final li dic que tiri, que jo no puc més. És a l’avituallament de Condreu, on em trobo el Dani, a qui li cedeixo el meu impermeable, ja que ell tenia molt fred. Jo aleshores ja m’havia tret la jaqueta i anava amb màniga curta... Fem un tros junts el Dani i jo, fins que el deixo enrere a l’últim tram de l’ascens a Condreu. I ja la baixada, impressionant, tallant les corves a una velocitat brutal, una recta interminable on avanço més corredors, una petita pujada esprintant de peu i meta.

Una experiencia impressionant. Sens dubte, el proper any, si puc, tornaré a repetir!