dilluns, 22 de febrer de 2010

Mitja marató Gavà

Felicitats Albert has fet: 1:36:04 – K10: 44:48 LlGral: 762 LlCat: 180 de 455 (M2). T’esperem l’any vinent.

Aquest és el sms que vaig trobar al mòbil quan vaig arribar a casa, però tot va començar fa temps... Tot va començar amb una setmana fluixa en entrenaments, acabat en una nit amb un sopar pèssim per a l’esdeveniment que hi havia el dia següent... Em va costar adormir-me i em va costar dormir, despertant-me vàries vegades al llarg de la nit... Per què? Preocupacions personals, nervis per la cursa...

Però això no és excusa suficient per justificar el mal paper en la meva primera mitja marató. Almenys, el sabor de boca que em va quedar, no va ser del tot satisfactori:

M’aixecava a les 7, no podia dormir i havia d’acompanyar el Pol a les 7:30 a la piscina, que faria de voluntari. Vaig esmorzar, potser malament, doncs normalment faig un esmorzar un pèl més complet, però creia que el que vaig menjar seria totalment substitutiu, complementari i inclús millor... però no va ser així.

A les 7:30 ja estava a la piscina, recollia el dorsal, donaven les directrius als voluntaris i a les 8:20 ja era a casa l’Enrique, amb qui havia quedat per escalfar.

Passem un moment per casa meva (havia d’evaquar fluids) i aprofito per agafar un Red Bull que compartim. Correm fins el Parc del Mil·leni on ens trobem amb més gent, escalfem i ens fem la foto de rigor. No paro de pixar... massa líquid previ? O potser són els nervis...



Les 9, busco la llebre d' 1:35 i comença la cursa!! Vaig bé, anem tirant, fins el punt que, cap al km 8 començo a distanciar-me de la llebre, sobretot quan veig la meva novia, que em dona ales (i flato per còrrer massa de l'emoció...). I ja m’ha passat algunes vegades, no se si per la morfología del meu peu o pels mitjons o què, que cap al km 9 la planta del peu em comença a fer un mal terrible... Decideixo baixar una mica el ritme, perquè entre el flato i el dolor plantar, veig que no acabaré, fins el punt que la llebre em torna a agafar... I també l’Enrique, que anava dosificant-se amb la llebre...



És més endavant, quan l’Enrique decideix augmentar el ritme i jo decideixo seguir-lo. No només per orgull, sinó també perquè l’Enrique portava un power gel i l’anava a obrir, i el més important, a compartir amb mi, cap al km 16. I és clar, jo no anava preparat... Anava més o menys bé, quan passem diria que era l’Aurelio i després el Jordi Segade, i obrim el gel. L’Enrique se’l pren, me’l passa i se’n va... per mi en aquells moments, ja no hi havia gel que servís... Si al km 9 em vaig quedar sense peus, en el 16 em vaig quedar sense cames degut a haver de modificar la trepitjada pel dolor... al km 17 va ser quan em van començar a agafar punxades al bessó dret i au... a patir fins l’arribada...

S’agraeix tota la gent que t’anima... vul fer menció especial al Francesc, al Carlos i el Lucas i tants altres, que em van ajudar a no aturar-me. Però sobretot al Manu, que venia per darrera i amb un semblant força fresc quan em comença a animar ell, la meva novia, la meva familia i faig l’esprint final...


Rebentat... sense cames... començo a menjar fruita… allò tenia sabor a glòria! Taronges fresques, kiwis, begudes isotòniques, plàtans… massatge… I el més reconfortant, un petó de la meva novia...


Conclusions: Cal entrenar més i millor, cal descansar més, cal alimentar-se millor i sobretot, saber quins són els teus límits i en base a això, fer una estratègia de cursa. Ara ja se també, que m’he de mirar alguna solució per correr... plantilles? Mitjons? Altres bambes?

Objectiu no aconseguit, doncs volia estar entre l' 1:30 i l' 1:35. Finalment 1:36...

Gràcies a tots pel vostre recolzament. De ben segur, l’any vinent tornaré! I disposat a rebaixar el temps.

6 comentaris:

ivan ha dit...

aixó es nomes un començament....

anims¡¡

ivan

PD:red bull??' deun meu quines bajanades..

ilyn ha dit...

Jo crec que més que la mala setmana d'entrenaments i el sopar ric en calories buides que vam fer, acuses no posar-te la grosella els divendres nit !! Això sí que era un bon entrenament...
Sort a la propera !

Anrhick ha dit...

Albert, no et martiritzis, no val la pena. Era la primera. Jo pensava que el mal al peu era pels mitjons. A mi a vegades també em passa. Li vaig comentar al fisio, li vaig dir on em feia mal exactament i hem va dir que podia ser fascitis plantar. Normalment no té importància. Pot ser motiu de que el calçat estigui desgastat. Un milimetre menys en distàncies llargues fa molt. Estirar molt bé bessons i isquios...

Red bull te da alas XD

Jordi ha dit...

Deu meu... la primera mitja amb aquest temps i encara et queixes... és un temps boníssim Albert... moltes felicitats!

Miguel Angel ha dit...

Felicidades Albert!
Ya verás como ese minuto (y muchos más) se los arañas al crono el año que viene.

Saludos!

ester ha dit...

sóc la noia més maca de l'habituallament d'esponges...epp que jo tb et vaig animar!!!!!
un petó!!!