gafe.
(De or. desc.).
1. adj. Dicho de una persona: Aguafiestas o de mala sombra. U. t. c. s.
Pues sí... soy gafe...
El viernes quedé con Anrhik (Enric o Enrique... ja no se com dir-te tio... jeje) para salir en bici por Gavà - Castelldefels...
La ruta que inicialmente pensé era: Gavà - Gavà-Platja - Castelledefels (Port Ginesta) - Ascenso al Palau Novella - Vuelta por el mismo lugar.
Se tuvo que recortar, hasta "la pleta", pues no teníamos tanto tiempo...
Aguafiestas, porque agüé la salida en bici y mala sombra, porque no se suele pinchar dos veces en media hora habiendo cambiado la cámara... La misma rueda y por el mismo sitio...
Puedo pensar que la llanta o el neumático tendrán algo en ese punto... pero lo dudo... es la primera vez que ocurre... de todas formas, lo miraré.
Aunque siempre se me rompen por la parte del pitorro, en la unión pitorro - resto de la cámara... Tanto en los pinchazos de la rueda delantera como trasera... Quizá se deba a un problema de fabricación de estas cámaras marca "no t'hi fixis" o quizá se deba al calentamiento de los frenos... yo que sé...!!! Que soy GAFE y punto!!
Esperemos que las próximas salidas se salden con un OK, es decir "0" pinchazos...
El primer pinchazo en subida... todo bien... pero el segundo en plena bajada... por donde está el mirador de los escaladores... derrape y... agradecer a la divina providencia no haber caído al suelo...
Y nada... caminando hasta la parada del bus, donde me dicen que no es posible subir bicis... entonces hasta el apeadero... y piyo el tren a las 7, muerto de frío...
Gracias a Enric por acompañarme... te debo una t-10, 2€ y otra salida con cara y ojos.
Propongo una este finde de unos 50 kilómetros y 660 metros de desnivel. ¿Te apuntas?
dimarts, 24 de febrer del 2009
dilluns, 16 de febrer del 2009
Mitja marató Gavà - Castelldefels - Gavà
Aquest passat cap de setmana va ser la mitja marató “Gavà- Castelldefels – Gavà”. Per a aquells que no ho sàpiguen, una mitja marató consisteix en completar un recorregut de 21 quilòmetres i 97 metres.
En aquesta mitja en concret, hi van participar al voltant de 2150 corredors i el podi final en la categoría masculina i femenina va ser:
Homes:
El Hanial - 1:05:31
Nacho Cáceres – 05 segons més tard
Roger Roca d’igualada
Dones:
Tadalech Biru – 1:17:27
Noemí Moreno – 1:19:55
M. Carmen Auñón – 1:21:54
Vull felicitar a tots els corredors que van participar a la mitja. Felicitats a tots, des del primer a l’últim, des del que va complir les seves espectatives, com el que no ho va aconseguir, perquè el més important, almenys per mi, és poder dir: “jo hi vaig ser, jo vaig córrer la mitja marató de Gavà”.
També vull fer menció especial a aquelles persones que van fer la mitja i que conec: Hendrick, Ivan, Rafa, Gerardo, Arnau, Amaia, Xavi, Toni, Joan, Jordi, Oscar, Robert, David... tots ells del Club Gavà Triatló (crec que no m’oblido a ningú).
També vull felicitar el Miguel Ángel (quin crack!) i l’Alfred (els dos del gimnàs Accura de Gavà) i la Raquel, la triatleta que més admiro.
Un deu també pels organitzadors i voluntaris: Francesc i Joan, en bici marcant la primera i segona noia... Emili, Rosa, Pedro i jo mateix entre de molts altres... punts d’avituallament... policies, ambulàncies, conductors d’autocar (que van tenir molta paciencia...)
En aquesta mitja en concret, hi van participar al voltant de 2150 corredors i el podi final en la categoría masculina i femenina va ser:
Homes:
El Hanial - 1:05:31
Nacho Cáceres – 05 segons més tard
Roger Roca d’igualada
Dones:
Tadalech Biru – 1:17:27
Noemí Moreno – 1:19:55
M. Carmen Auñón – 1:21:54
Vull felicitar a tots els corredors que van participar a la mitja. Felicitats a tots, des del primer a l’últim, des del que va complir les seves espectatives, com el que no ho va aconseguir, perquè el més important, almenys per mi, és poder dir: “jo hi vaig ser, jo vaig córrer la mitja marató de Gavà”.
També vull fer menció especial a aquelles persones que van fer la mitja i que conec: Hendrick, Ivan, Rafa, Gerardo, Arnau, Amaia, Xavi, Toni, Joan, Jordi, Oscar, Robert, David... tots ells del Club Gavà Triatló (crec que no m’oblido a ningú).
També vull felicitar el Miguel Ángel (quin crack!) i l’Alfred (els dos del gimnàs Accura de Gavà) i la Raquel, la triatleta que més admiro.
Un deu també pels organitzadors i voluntaris: Francesc i Joan, en bici marcant la primera i segona noia... Emili, Rosa, Pedro i jo mateix entre de molts altres... punts d’avituallament... policies, ambulàncies, conductors d’autocar (que van tenir molta paciencia...)
Felicitats a tots! I sobretot... moltes gràcies per fer-me disfrutar, malgrat el fred, d’un esdeveniment com aquest!! L’any que ve, esper-ho ser-hi!
divendres, 13 de febrer del 2009
Terminología triatlética - HOY LA D - DE DRAFTING
"D" de DRAFTING (en el tri)
Quiero empezar por la "D" de Drafting por un motivo, y es que cuando me empecé a introducir en el mundo del Triatlón, vi un día en el Tri de Vilanova (creo que fué en ese) a mi coach Iván con una camiseta con ese escrito y ese dibujo que tengo aquí en el lateral. Me empecé a interesar por lo que es el Drafting, y trataré de explicarlo a continución lo mejor que sepa, y consultando las mejores fuentes que pueda.

Diferentes formas de dráfting: en ciclismo, en carreras de coches, en la naturaleza
El Drafting es una técnica donde dos (o más) bicis (nadadores, corredores, vehículos, objetos...) se alinean en un grupo reduciendo así la resistencia al avance, gracias a la explotación de la estela que deja el ciclista líder. Es una forma de optimizar el trabajo.
Aquí, esta técnica es más conocida con el término "ir a ruda" o "chupar rueda".
Aunque yo ponga "NO DRAFTING", la verdad es que siempre que he podido, lo he usado...
Si nadas tras la estela de un nadador que lleva un buen ritmo y tú lo puedes aguantar, éste te llevará en volandas y saldrás "nuevo" para el sector de bici.
Y en el sector de bici, también lo usé en los últimos dos quilòmetros de mi primera triatlón... Íbamos rápido, y yo no tuve que hacer ni una pedalada...
Hay que decir, que el Drafting no está permitido en algunas competiciones. Es decir que, en ellas, será imposible ver un pelotón.

Si quereis más información al respecto, os aconsejo que os dirijais al siguiente link http://www.triatlon.org/fetri/reglamentos/2008/Reglamento_2008.pdf y consulteis las páginas 12, 13 y 14 del reglamento de competiciones de la FETRI (Federación Española de TRIatlón)
Dies Clau
Bé, avui és dimarts 13... millor que deixem de banda les supersticions en aquests dies en què són crucials per decidir si m'operaré o no del menisc...
Ahir 3 sèries de 3 voltes al Camp de la Bòbila a un ritme moooooolt suau... Cada primera volta de cada sèrie, una mica de molèstica, però a mesura que anava corrent, el dolor desapareixia...
Dilluns, un dia més per posar a prova el genoll. Esperem que, poc a poc, vagi millorant i no hagi de passar pel quiròfan.
Aquest diumenge és la mitja marató de Gavà. Des d'aquí, desitjo molta sort als companys del club Gavà Triatló que hi participin, així com també a aquells amics i amigues que també hi competeixin. Tan de bo hi pogués córrer amb tots vosaltres!
Ja tinc ganes de compar-me una bici de carretera i sortir a fer quilòmetres! I de fer una triatló o una duatló... ja ni diguem!!
Ahir 3 sèries de 3 voltes al Camp de la Bòbila a un ritme moooooolt suau... Cada primera volta de cada sèrie, una mica de molèstica, però a mesura que anava corrent, el dolor desapareixia...
Dilluns, un dia més per posar a prova el genoll. Esperem que, poc a poc, vagi millorant i no hagi de passar pel quiròfan.
Aquest diumenge és la mitja marató de Gavà. Des d'aquí, desitjo molta sort als companys del club Gavà Triatló que hi participin, així com també a aquells amics i amigues que també hi competeixin. Tan de bo hi pogués córrer amb tots vosaltres!
Ja tinc ganes de compar-me una bici de carretera i sortir a fer quilòmetres! I de fer una triatló o una duatló... ja ni diguem!!
dimarts, 10 de febrer del 2009
Finde "cañero"
Ha estat un bon cap de setmana quant a entrenaments es refereix. A continuació us en faré 5 cèntims:
DISSABTE:
Per fi, molt bones sensacions a la piscina. Entrenament de 8:30 a 10, que consistia en completar 2.800 metres. Content perquè no en vaig fer 2.800, sinó que en vaig fer 3000, a molt bon ritme amb els meus companys. Tot i que he d'admetre, que encara no estic en un bon moment de forma física.
A les 11, una hora d'elíptica al gimnàs (entrenament del divendres que no vaig poder fer per falta de temps), sauna, bany de vapor i una bona sessió de jakuzzi, per relaxar-me i deixar enrere tanta fatiga acumulada. (Per la tarda m'adormia... i vaig acabar fent una bona migdiada...)
DIUMENGE:
Sortíem uns quants del Club Gavà Triatló a fer una bonica ruta que incloia Gavà, Begues, Parc Natural del Garraf, entre d'altres indrets, que fins ara eren del tot desconeguts per mi.
He de dir, que em va costar molt aguantar el ritme a les pujades... em treien metres i més metres, cada vegada més... minuts i més minuts... en els ascensos, sempre era l'últim. Decebut pel mal estat de forma física, però content si tenim en compte que:
- feia 3 mesos que no agafava la bici (des de la caiguda); molts no es podien creure que fes tant temps que no agafava la bici i hagués aguantat tan bé (agraeixo la compassió!! jejeje)
- no vaig caure!!! Increible, però cert!! No vaig caure anant en BTT!! De fet, normalment s'hi han de donar dues condicions indispensables: Anar en BTT i fer la sortida amb el meu germà, si es donen aquestes dues condicions, hi ha caiguda assegurada!
Una sortida, en què vam completar un total de 50 kilòmetres i un desnivell de 660 metres! Es veia tota Catalunya des d'allà dalt! Pirineus, montserrat, terres de tarragona... una meravella!!
Cal dir que, deixant de banda el fred, va ser una sortida genial, que sens dubte repetiria ben aviat!!
I al juny... "Pedals de Foc"!!! T'hi apuntes?? Jo crec que si!!
DISSABTE:
Per fi, molt bones sensacions a la piscina. Entrenament de 8:30 a 10, que consistia en completar 2.800 metres. Content perquè no en vaig fer 2.800, sinó que en vaig fer 3000, a molt bon ritme amb els meus companys. Tot i que he d'admetre, que encara no estic en un bon moment de forma física.
A les 11, una hora d'elíptica al gimnàs (entrenament del divendres que no vaig poder fer per falta de temps), sauna, bany de vapor i una bona sessió de jakuzzi, per relaxar-me i deixar enrere tanta fatiga acumulada. (Per la tarda m'adormia... i vaig acabar fent una bona migdiada...)
DIUMENGE:
Sortíem uns quants del Club Gavà Triatló a fer una bonica ruta que incloia Gavà, Begues, Parc Natural del Garraf, entre d'altres indrets, que fins ara eren del tot desconeguts per mi.
He de dir, que em va costar molt aguantar el ritme a les pujades... em treien metres i més metres, cada vegada més... minuts i més minuts... en els ascensos, sempre era l'últim. Decebut pel mal estat de forma física, però content si tenim en compte que:
- feia 3 mesos que no agafava la bici (des de la caiguda); molts no es podien creure que fes tant temps que no agafava la bici i hagués aguantat tan bé (agraeixo la compassió!! jejeje)
- no vaig caure!!! Increible, però cert!! No vaig caure anant en BTT!! De fet, normalment s'hi han de donar dues condicions indispensables: Anar en BTT i fer la sortida amb el meu germà, si es donen aquestes dues condicions, hi ha caiguda assegurada!
Una sortida, en què vam completar un total de 50 kilòmetres i un desnivell de 660 metres! Es veia tota Catalunya des d'allà dalt! Pirineus, montserrat, terres de tarragona... una meravella!!
Cal dir que, deixant de banda el fred, va ser una sortida genial, que sens dubte repetiria ben aviat!!
I al juny... "Pedals de Foc"!!! T'hi apuntes?? Jo crec que si!!
divendres, 30 de gener del 2009
De road books, caigudes, metges, meniscos i altres...
Sí, actualitzo el blog, després d'uns mesos un pèl... desconectat per problemes físics, sense ganes d'entrenar, però una vegada he tornat als entrenaments, jo i el meu cos hem recordat perquè ens agrada fer tant esport, i és pel simple fet que ens sentim bé, molt bé.
9ª ROAD BOOK POPULAR GAVARRES - 23/11/08
Molts i moltes potser us preguntareu què és una ROAD BOOK, doncs bé, la Road Book popular de les Gavarres que jo vaig fer en concret, va consistir en un circuit de 35 kilòmetres i 500 metres de desnivell acumulat. L'organització et cedeix un llibret, amb indicacions que has d'anar seguint per no perdre't, amb l'ajuda d'un conta kilòmetres. Igualment, has d'anar marcant el llibret en uns punts de control, per assegurar-se així que no te'n saltes cap.
S'havia de córrer en equips de 2 a 4 persones, el meu equip estava format pel Joan, el meu germà i per mi. Érem l'equip "Els 2 Cantons" amb el dorsal 23 i ara us explicaré, intentaré que sigui de forma breu, explicar-vos com va anar tot:
Ens vam aixecar, esmorzar i preparar els bidons amb la meva mescla guanyadora ;-)
Tot seguit, vaig haver de canviar la càmera del neumàtic de radera... no estava punxada, però no la podia inflar per un problema del "piuet" per on s'infla... total... que la vam canviar i una vegada vaig arribar a la sortida de la prova, ja tenia la càmera d'aire rebentada una altra vegada!! Realment... no eren uns bons pressagis... sort que hi havia una tenda/furgoneta/taller ciclista allà per emergències d'última hora com la meva... i com que pagant Sant Pere canta, a canviar-la s'ha dit!
S'anaven d0nant les sortides amb intervals, que si no recordo malament, eren d'1 minut. Anàvem bé, seguint els punts de control... mirant el conta kilòmetres... però clar... el Joan portava el llibret... i el conta kilòmetres... jo anava tirant, amb les mans lliures i sense haver de pensar... Tenia la sensació que anàvem lents... A sobre... el suport del llibret era... diguem-ne... casolà... de tal manera que, a les baixades, amb tants sotracs, era impossible que s'aguantés... total, que cada 2 x 3 estàvem recollint-lo del terre i com no, perdent un temps valiosíssim...
Quina va ser la "solució"? Que ell controlés el conta kilòmetres i jo els punts del llibret... "Craso error" ja que, el remei va ser pitjor que l'enfermetat... Va ser aleshores, quan em vaig adonar de la magnitud de l'esforç que feia el Joan... controlava els kilòmetres i anava mirant el llibret!!! Quan jo amb només el llibret... ja em costava anar còmode amb la bici!! I clar... ens vam oblidar del suport del llibret dels coll... i com l'havia d'aguantar? Amb la mà... I si ja sóc "torpe" baixant, imagina't amb una mà ocupada... total, que decideixo guardar-lo a les butxaquetes de radera el mallot, en plena baixada de muntanya, plena de pedres i sotracs... total, que vaig clavar la roda i vaig sortir volant literalment i no se com, però vaig impactar amb els dos genolls contra el terra... Sagnava com un crist... el primer que em va passar pel cap va ser: "Ligaments trencats i adéu triatló". La veritat és que vam perdre de l'ordre de 15-20 minuts, sense exagerar... Se'm va passar pel cap la retirada, però semblava que se m'anava passant i l'únic que volia, era acabar, però no per mi, sino pel Joan (un altre dia us explicaré perquè...). Això va passar al kilòmetre 10, en quedaven 25, i la veritat és que els vam fer molt bé, gairebé sempre acompanyats pels que venien radera nostre... vam semblar un equip de 4 en alguns moments.
En definitiva, vam arribar en la posició 30 de 51 participants amb un temps de 3:58.15 (el temps dels primers va ser un sorprenent 2:35.51). Tot i que, he de dir, que si restem els aproximadament 15 minuts que vam perdre amb mi tirat agonitzant al terra, podríem haver quedat entre la posició 15 i 24, on s'hi acumulaven molts equips en una forquilla de temps molt ajustada.
De metge en metge i tiro perquè em toca... Comença el CAOS...
Un altre dia, dedicaré a tots aquells que em dieu: HIPOCONDRÍAC... la titularé: Hipocondríac, jo?
Resumiré, no em vull allargar-ho més per no fer pesada la lectura... Caiguda.
Metge 1: Vaig al CAP de girona... miren aquí, miren allà... Diagnòstic del metge: "No sembla res... és només el cop, no sembla que hi hagi ni menisc, ni lligaments afectats" Tractament: "Prèn-te antiinflamatoris i posa't gel". Res més... ni em va netejar les ferides... Bravo! Una feina excel·lent...
Metge 2: Al llarg de la setmana, per assegurar-me que no és res, decideixo anar d'urgències (per una mútua, és clar... si no... em tiro tot el dia esperant...). Diagnòstic del metge: "No sembla res... és només el cop, no sembla que hi hagi ni menisc, ni lligaments afectats" Tractament: "Prèn-te antiinflamatoris i posa't gel". Res més... Bravo! Una feina excel·lent...
Metge 3: Com no, segueix fent mal... camino i m'he d'aturar pel dolor insuportable... demano hora pel primer trauma que trobo per la zona... Diagnòstic del metge: "No sembla res... és només el cop, no sembla que hi hagi ni menisc, ni lligaments afectats" Tractament: "Prèn-te antiinflamatoris i posa't gel". Res més... Bravo! Una feina excel·lent...
Metge 4: Finalment, un temps després, torno al metge 3 (que és un altre perquè aquell dia no hi podia anar) i li dic: Mira, em fa mal i porto un mes prenent antiinflamatoris i posant-me gel i em fa mal, crec que m'hauria de fer una ressonància. I així va ser.
Resultat: Ressonància i menisc fissurat. Porto els resultats a un entès i em diu que puc fer natació i bici "a saco", però que no comenci a córrer, per l'impacte que això implica, fins mitjans febrer. De moment, content, perquè no fa mal... He pogut entrenar la natació i la bicicleta aquesta setmana i el dolor ha estat mínim... Esperem que tampoc faci mal a l'hora de córrer!
Aquest dissabte més piscina, i diumenge al Prat, a veure els companys de l'equip com fan una duatló per equips, amb molta enveja per no estar entre ells, competint... i sentint-me per un dia el fotògraf del club.
9ª ROAD BOOK POPULAR GAVARRES - 23/11/08
Molts i moltes potser us preguntareu què és una ROAD BOOK, doncs bé, la Road Book popular de les Gavarres que jo vaig fer en concret, va consistir en un circuit de 35 kilòmetres i 500 metres de desnivell acumulat. L'organització et cedeix un llibret, amb indicacions que has d'anar seguint per no perdre't, amb l'ajuda d'un conta kilòmetres. Igualment, has d'anar marcant el llibret en uns punts de control, per assegurar-se així que no te'n saltes cap.
S'havia de córrer en equips de 2 a 4 persones, el meu equip estava format pel Joan, el meu germà i per mi. Érem l'equip "Els 2 Cantons" amb el dorsal 23 i ara us explicaré, intentaré que sigui de forma breu, explicar-vos com va anar tot:
Ens vam aixecar, esmorzar i preparar els bidons amb la meva mescla guanyadora ;-)
Tot seguit, vaig haver de canviar la càmera del neumàtic de radera... no estava punxada, però no la podia inflar per un problema del "piuet" per on s'infla... total... que la vam canviar i una vegada vaig arribar a la sortida de la prova, ja tenia la càmera d'aire rebentada una altra vegada!! Realment... no eren uns bons pressagis... sort que hi havia una tenda/furgoneta/taller ciclista allà per emergències d'última hora com la meva... i com que pagant Sant Pere canta, a canviar-la s'ha dit!
S'anaven d0nant les sortides amb intervals, que si no recordo malament, eren d'1 minut. Anàvem bé, seguint els punts de control... mirant el conta kilòmetres... però clar... el Joan portava el llibret... i el conta kilòmetres... jo anava tirant, amb les mans lliures i sense haver de pensar... Tenia la sensació que anàvem lents... A sobre... el suport del llibret era... diguem-ne... casolà... de tal manera que, a les baixades, amb tants sotracs, era impossible que s'aguantés... total, que cada 2 x 3 estàvem recollint-lo del terre i com no, perdent un temps valiosíssim...
Quina va ser la "solució"? Que ell controlés el conta kilòmetres i jo els punts del llibret... "Craso error" ja que, el remei va ser pitjor que l'enfermetat... Va ser aleshores, quan em vaig adonar de la magnitud de l'esforç que feia el Joan... controlava els kilòmetres i anava mirant el llibret!!! Quan jo amb només el llibret... ja em costava anar còmode amb la bici!! I clar... ens vam oblidar del suport del llibret dels coll... i com l'havia d'aguantar? Amb la mà... I si ja sóc "torpe" baixant, imagina't amb una mà ocupada... total, que decideixo guardar-lo a les butxaquetes de radera el mallot, en plena baixada de muntanya, plena de pedres i sotracs... total, que vaig clavar la roda i vaig sortir volant literalment i no se com, però vaig impactar amb els dos genolls contra el terra... Sagnava com un crist... el primer que em va passar pel cap va ser: "Ligaments trencats i adéu triatló". La veritat és que vam perdre de l'ordre de 15-20 minuts, sense exagerar... Se'm va passar pel cap la retirada, però semblava que se m'anava passant i l'únic que volia, era acabar, però no per mi, sino pel Joan (un altre dia us explicaré perquè...). Això va passar al kilòmetre 10, en quedaven 25, i la veritat és que els vam fer molt bé, gairebé sempre acompanyats pels que venien radera nostre... vam semblar un equip de 4 en alguns moments.
En definitiva, vam arribar en la posició 30 de 51 participants amb un temps de 3:58.15 (el temps dels primers va ser un sorprenent 2:35.51). Tot i que, he de dir, que si restem els aproximadament 15 minuts que vam perdre amb mi tirat agonitzant al terra, podríem haver quedat entre la posició 15 i 24, on s'hi acumulaven molts equips en una forquilla de temps molt ajustada.
De metge en metge i tiro perquè em toca... Comença el CAOS...
Un altre dia, dedicaré a tots aquells que em dieu: HIPOCONDRÍAC... la titularé: Hipocondríac, jo?
Resumiré, no em vull allargar-ho més per no fer pesada la lectura... Caiguda.
Metge 1: Vaig al CAP de girona... miren aquí, miren allà... Diagnòstic del metge: "No sembla res... és només el cop, no sembla que hi hagi ni menisc, ni lligaments afectats" Tractament: "Prèn-te antiinflamatoris i posa't gel". Res més... ni em va netejar les ferides... Bravo! Una feina excel·lent...
Metge 2: Al llarg de la setmana, per assegurar-me que no és res, decideixo anar d'urgències (per una mútua, és clar... si no... em tiro tot el dia esperant...). Diagnòstic del metge: "No sembla res... és només el cop, no sembla que hi hagi ni menisc, ni lligaments afectats" Tractament: "Prèn-te antiinflamatoris i posa't gel". Res més... Bravo! Una feina excel·lent...
Metge 3: Com no, segueix fent mal... camino i m'he d'aturar pel dolor insuportable... demano hora pel primer trauma que trobo per la zona... Diagnòstic del metge: "No sembla res... és només el cop, no sembla que hi hagi ni menisc, ni lligaments afectats" Tractament: "Prèn-te antiinflamatoris i posa't gel". Res més... Bravo! Una feina excel·lent...
Metge 4: Finalment, un temps després, torno al metge 3 (que és un altre perquè aquell dia no hi podia anar) i li dic: Mira, em fa mal i porto un mes prenent antiinflamatoris i posant-me gel i em fa mal, crec que m'hauria de fer una ressonància. I així va ser.
Resultat: Ressonància i menisc fissurat. Porto els resultats a un entès i em diu que puc fer natació i bici "a saco", però que no comenci a córrer, per l'impacte que això implica, fins mitjans febrer. De moment, content, perquè no fa mal... He pogut entrenar la natació i la bicicleta aquesta setmana i el dolor ha estat mínim... Esperem que tampoc faci mal a l'hora de córrer!
Aquest dissabte més piscina, i diumenge al Prat, a veure els companys de l'equip com fan una duatló per equips, amb molta enveja per no estar entre ells, competint... i sentint-me per un dia el fotògraf del club.
dimecres, 19 de novembre del 2008
DUATLÓ CROSS VILADECAVALLS - 16/11/08
He pensado varios títulos para la crónica, pero no me decido. Dudaba entre: “Sabor agridulce”, “Bienvenidos al infierno” o “Espíritu finisher”. Ahora cuando leáis la crónica, sabréis porque y decidid vosotros mismos.
Una vez cargado todo el material en el coche, me encontraba con Joan en Plaza Catalunya de Gavà a las 8, para estar allí sobre las 9. Llegamos a Viladecavalls, no sin dar algún rodeo antes, y nos vestimos con nuestras mejores galas, con la intención de hacer el mejor papel para nosotros mismos y nuestro club. Vestimos la bici con el dorsal y es entonces cuando empiezo a ver y mirar bicis de otros participantes... Y pienso... No se por qué he cogido cámara de recambio y le he puesto la mancha a la bici... si en 21 Km... ¿Qué va a pasar? Pero la hora se acerca y decido dejarlo tal y como está... por lo que voy a hacer... tampoco me va a molestar!
Llega Pablo con una amiga (finalmente primera de su categoría) y nos dirigimos al box, donde nos encontramos con Rubén. Una vez acomodadas las bicis y demás, nos vamos los 5 fantásticos (algunos más fantásticos que otros...) a calentar por esas cuestas que más adelante causarían estragos a más de uno.
Ya finalmente, con un Albert súper motivado, se da el pistoletazo de salida. Me espera un primer tramo de aproximadamente 7 kilómetros combinando Asfalto y Pista. Ya de inicio las pendientes asfaltadas eran considerables, pero noté la preparación de los últimos meses, me veía bien, más ligero, más relajado, no tan tenso. Iba remontando posiciones, me veía fuerte mentalmente. Hasta que... llega el primer mazazo mental donde veo en una curva, ya a lo lejos, a los cracks. No pretendía ir a su ritmo, ni mucho menos, pero piensas... joder... ¡¿Ya van por ahí!? ¡En fin! ¡¡Esto acaba de empezar!! ¡Adelante! Empieza el sector de pista con un desnivel de 80 metros y unos 4 kilómetros, donde los dos primeros son de bajada y los dos segundos de subida (por el mismo camino) y con un avituallamiento. Me veía bien, vi a Pablo que ya encaraba la subida y le animé: Vinga Pablo!! Estaba realmente cerca del cabeza de carrera!! No veo a Rubén, y llego al avituallamiento, bebo agua y encaro la subida, es entonces cuando veo a Joan que está a punto de llegar al giro y cuando llega un momento fatídico... me entra flato!! Pienso... no puede ser... bueno, no tardará mucho en irse... pues no... sigue allí persistente haciéndome duro el ascenso por esa pista... aflojo para esperar a Joan y engancharme a él, que no tarda en llegar, me pregunta qué tal y... nada... el flato sigue... no puedo seguir su ritmo, ni el suyo ni el de muchos... al fin llego al km 5,5, donde encontramos otra vez el asfalto y.. eureka! Parece que el flato va desapareciendo! Voy a buen ritmo y hago la transición.
Empiezo muy bien la bici, me engancho a buenas ruedas. Subidas y bajadas, pero por asfalto, todo perfecto, hasta que... nos encontramos con un desnivel ascendente por pista (pista según la organización, yo a eso no le llamaría pista ¡ni de coña!). Es otro momento en el que lo paso mal, plato pequeño-piñón grande, voy subiendo, a mi ritmo, “a poc a poc i bona lletra”, de hecho, con los que voy nadie va más rápido... todos chino-chano... hasta que se me sale una cala... NO! Ahora venía el trabajo para subirse otra vez... me costó demasiado! Y más mientras veía a un montón de gente adelantarme... Finalmente consigo subirme y venga!! Para arriba! Tiempo perdido... posiciones perdidas... Pero con ganas de hacerlo todo lo bien que se pudiera. Al fin, en el kilómetro 6 y pico coronamos la cima! Al fin viene la bajada!! ¿Al fin? ¿He dicho al fin? Sí, la bajada era magnífica! Voy a saco, quiero recuperar posiciones, gafas enteladas, una piedra mal puesta y... ¡CLANK! PFFFFFFFF!!! NO! No puede ser, si no he reventado la rueda es de milagro! PLOF, PLOF, PLOF... En efecto… desllantada… rueda petada… me paro y pienso… a tomar por… En ese momento la tristeza y desmotivación es total... más cuando ves a Joan que te adelanta por segunda vez (cuando le adelanté? Ni idea) y a unos cuantos del Prat Triatló... Tengo que decir que uno de ellos se paró y me ofreció su ayuda. Le dije que siguiera, que él aún podía hacer un buen papel, que yo ya había terminado mi carrera... Pero, en ese giro, había un hombre de la organización cortando el paso y me animó, gracias a él, encontré suficientes fuerzas y motivación para poner la bici del revés y cambiar la cámara... (Suerte que me llevé los recambios!) Perdí tiempo... mucho tiempo... demasiado... pero tenía la oportunidad de terminar mi primera duatlón cross!!! Había que pensar en positivo!! Y la verdad, creo que hice un descenso muy, pero que muy bueno. Desde ese momento, no dejé de adelantar gente, corría mucho, y con mucho afán de superación. Fue entonces cuando, empujado por ese afán, clavé la suspensión delantera y pegué un bote por encima la bici... Un golpe más... rodilla, codo y hombro derechos... magullados... sangrando, pero en ese momento... No había dolor!! Y continué el descenso glorioso. Por mala suerte, había tramos muy estrechos, donde solo cabía una bici y era imposible adelantar. Había mucho tráfico, pero en cuanto veía un hueco... ZAS!!! Me colaba cual Ferrari doblando a un Minardi. Un ciclista con la bici del revés, cambiando la cámara, la mancha no le funciona y me pide si tengo una. Me paro y le doy la mía, le digo que ya me la devolverá en meta (curiosamente la recuperé). Magnífica bajada por un riachuelo estupendo, donde adelanto a una chica y oigo que grita algo así como: bla, bla, bla Gavà Triatlóooo...!!! Y pienso... o me está maldiciendo porque la he mojado enterita... o me está animando... Y para acabar... otra subidita por pista y ya el enlace con el último sector de asfalto. Lo peor había terminado ya. Transición rapidísima, con Pablo animándome ya con su carrera terminada y a correr los últimos 3 kilómetros.
Empiezan los 3 últimos kilómetros con una cuesta... que me atrevería a catalogar de descomunal, y más después de lo acontecido con la bici... enfrente, una subida por escaleras, aunque, nuevamente, por suerte me encuentro muy bien corriendo. A un ritmo bastante bueno, hasta que entramos en pista. En este tramo de pista, hago lo que puedo, adelantando a todo lo que puedo y en los últimos 500 metros de este sector, enganchado a dos corredores, que me iban llevando para adelante. Por fin, otra subida asfaltada descomunal, lenta, muy lenta, donde dejo a 3 corredores más atrás y ya encaro la recta final, en la que adelanto a un par más de corredores.
Contento por haber terminado, pero con un mal sabor de boca, y más sabiendo que lo podría haber hecho mucho mejor... SABOR AGRIDULCE
Contento por haber terminado después del flato, salida de calas en la subida, reventón del neumático, caída, tráfico, parada para dar mancha... ESPÍRITU FINISHER.
Contento, porque durante la carrera me vinieron a la cabeza las palabras que un día me dijo nuestro compañero J.J. :”Un duatlón cross, para mi, es más duro que un triatlón” y en efecto, después de esto puedo decir... BIENVENIDOS AL IFNIERNO.
Y ya para acabar, dar la enhorabuena a los otros finishers, Pablo, Rubén, Joan y la amiga de Pablo, todos ellos unos campeones.
Una vez cargado todo el material en el coche, me encontraba con Joan en Plaza Catalunya de Gavà a las 8, para estar allí sobre las 9. Llegamos a Viladecavalls, no sin dar algún rodeo antes, y nos vestimos con nuestras mejores galas, con la intención de hacer el mejor papel para nosotros mismos y nuestro club. Vestimos la bici con el dorsal y es entonces cuando empiezo a ver y mirar bicis de otros participantes... Y pienso... No se por qué he cogido cámara de recambio y le he puesto la mancha a la bici... si en 21 Km... ¿Qué va a pasar? Pero la hora se acerca y decido dejarlo tal y como está... por lo que voy a hacer... tampoco me va a molestar!
Llega Pablo con una amiga (finalmente primera de su categoría) y nos dirigimos al box, donde nos encontramos con Rubén. Una vez acomodadas las bicis y demás, nos vamos los 5 fantásticos (algunos más fantásticos que otros...) a calentar por esas cuestas que más adelante causarían estragos a más de uno.
Ya finalmente, con un Albert súper motivado, se da el pistoletazo de salida. Me espera un primer tramo de aproximadamente 7 kilómetros combinando Asfalto y Pista. Ya de inicio las pendientes asfaltadas eran considerables, pero noté la preparación de los últimos meses, me veía bien, más ligero, más relajado, no tan tenso. Iba remontando posiciones, me veía fuerte mentalmente. Hasta que... llega el primer mazazo mental donde veo en una curva, ya a lo lejos, a los cracks. No pretendía ir a su ritmo, ni mucho menos, pero piensas... joder... ¡¿Ya van por ahí!? ¡En fin! ¡¡Esto acaba de empezar!! ¡Adelante! Empieza el sector de pista con un desnivel de 80 metros y unos 4 kilómetros, donde los dos primeros son de bajada y los dos segundos de subida (por el mismo camino) y con un avituallamiento. Me veía bien, vi a Pablo que ya encaraba la subida y le animé: Vinga Pablo!! Estaba realmente cerca del cabeza de carrera!! No veo a Rubén, y llego al avituallamiento, bebo agua y encaro la subida, es entonces cuando veo a Joan que está a punto de llegar al giro y cuando llega un momento fatídico... me entra flato!! Pienso... no puede ser... bueno, no tardará mucho en irse... pues no... sigue allí persistente haciéndome duro el ascenso por esa pista... aflojo para esperar a Joan y engancharme a él, que no tarda en llegar, me pregunta qué tal y... nada... el flato sigue... no puedo seguir su ritmo, ni el suyo ni el de muchos... al fin llego al km 5,5, donde encontramos otra vez el asfalto y.. eureka! Parece que el flato va desapareciendo! Voy a buen ritmo y hago la transición.
Empiezo muy bien la bici, me engancho a buenas ruedas. Subidas y bajadas, pero por asfalto, todo perfecto, hasta que... nos encontramos con un desnivel ascendente por pista (pista según la organización, yo a eso no le llamaría pista ¡ni de coña!). Es otro momento en el que lo paso mal, plato pequeño-piñón grande, voy subiendo, a mi ritmo, “a poc a poc i bona lletra”, de hecho, con los que voy nadie va más rápido... todos chino-chano... hasta que se me sale una cala... NO! Ahora venía el trabajo para subirse otra vez... me costó demasiado! Y más mientras veía a un montón de gente adelantarme... Finalmente consigo subirme y venga!! Para arriba! Tiempo perdido... posiciones perdidas... Pero con ganas de hacerlo todo lo bien que se pudiera. Al fin, en el kilómetro 6 y pico coronamos la cima! Al fin viene la bajada!! ¿Al fin? ¿He dicho al fin? Sí, la bajada era magnífica! Voy a saco, quiero recuperar posiciones, gafas enteladas, una piedra mal puesta y... ¡CLANK! PFFFFFFFF!!! NO! No puede ser, si no he reventado la rueda es de milagro! PLOF, PLOF, PLOF... En efecto… desllantada… rueda petada… me paro y pienso… a tomar por… En ese momento la tristeza y desmotivación es total... más cuando ves a Joan que te adelanta por segunda vez (cuando le adelanté? Ni idea) y a unos cuantos del Prat Triatló... Tengo que decir que uno de ellos se paró y me ofreció su ayuda. Le dije que siguiera, que él aún podía hacer un buen papel, que yo ya había terminado mi carrera... Pero, en ese giro, había un hombre de la organización cortando el paso y me animó, gracias a él, encontré suficientes fuerzas y motivación para poner la bici del revés y cambiar la cámara... (Suerte que me llevé los recambios!) Perdí tiempo... mucho tiempo... demasiado... pero tenía la oportunidad de terminar mi primera duatlón cross!!! Había que pensar en positivo!! Y la verdad, creo que hice un descenso muy, pero que muy bueno. Desde ese momento, no dejé de adelantar gente, corría mucho, y con mucho afán de superación. Fue entonces cuando, empujado por ese afán, clavé la suspensión delantera y pegué un bote por encima la bici... Un golpe más... rodilla, codo y hombro derechos... magullados... sangrando, pero en ese momento... No había dolor!! Y continué el descenso glorioso. Por mala suerte, había tramos muy estrechos, donde solo cabía una bici y era imposible adelantar. Había mucho tráfico, pero en cuanto veía un hueco... ZAS!!! Me colaba cual Ferrari doblando a un Minardi. Un ciclista con la bici del revés, cambiando la cámara, la mancha no le funciona y me pide si tengo una. Me paro y le doy la mía, le digo que ya me la devolverá en meta (curiosamente la recuperé). Magnífica bajada por un riachuelo estupendo, donde adelanto a una chica y oigo que grita algo así como: bla, bla, bla Gavà Triatlóooo...!!! Y pienso... o me está maldiciendo porque la he mojado enterita... o me está animando... Y para acabar... otra subidita por pista y ya el enlace con el último sector de asfalto. Lo peor había terminado ya. Transición rapidísima, con Pablo animándome ya con su carrera terminada y a correr los últimos 3 kilómetros.
Empiezan los 3 últimos kilómetros con una cuesta... que me atrevería a catalogar de descomunal, y más después de lo acontecido con la bici... enfrente, una subida por escaleras, aunque, nuevamente, por suerte me encuentro muy bien corriendo. A un ritmo bastante bueno, hasta que entramos en pista. En este tramo de pista, hago lo que puedo, adelantando a todo lo que puedo y en los últimos 500 metros de este sector, enganchado a dos corredores, que me iban llevando para adelante. Por fin, otra subida asfaltada descomunal, lenta, muy lenta, donde dejo a 3 corredores más atrás y ya encaro la recta final, en la que adelanto a un par más de corredores.
Contento por haber terminado, pero con un mal sabor de boca, y más sabiendo que lo podría haber hecho mucho mejor... SABOR AGRIDULCE
Contento por haber terminado después del flato, salida de calas en la subida, reventón del neumático, caída, tráfico, parada para dar mancha... ESPÍRITU FINISHER.
Contento, porque durante la carrera me vinieron a la cabeza las palabras que un día me dijo nuestro compañero J.J. :”Un duatlón cross, para mi, es más duro que un triatlón” y en efecto, después de esto puedo decir... BIENVENIDOS AL IFNIERNO.
Y ya para acabar, dar la enhorabuena a los otros finishers, Pablo, Rubén, Joan y la amiga de Pablo, todos ellos unos campeones.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)